La música d’Orfeu

Jordi Badia i Pujol, filòleg, cap d’estil del diari digital Vilaweb, corrector de textos i antic professor d’institut, molt actiu a X (@jbadia16), incansable divulgador de la llengua catalana, va publicar el 2023, No val a badar. Més de cent mots catalans intraduïbles. Entre d’altres perles, el llibre conté una llista de verbs que no tenen una traducció directa o precisa al castellà i que com el mateix Badia assegura, es perdran si no els fem servir: Aclucar, apamar, badar, brutejar, empatollar-se, encaterinar… La llista és força més llarga i acaba amb paraules tan nostres com potinejar, repixar, sucar.

Potser us preguntareu a què treu cap aquest breu exordi. Potser pensareu que no té solta ni volta això de fer casar la defensa de la llengua catalana amb la música i la mitologia. Una mica de paciència, si us plau…

Un concert al Nota 79

Són dies de fred intens, de sol o de boira, segons les diferents contrades del país. Qui més qui menys, passa les festes amb la família, la colla. L’escola roman tancada, però sabem del cert que hi ha gent que enyora la represa de les classes, del contacte amb companys i companyes d’estudi, de gaudi, d’emocions compartides amb professors i professores. Potser per tot plegat, ens ve de gust de recular a les acaballes del curs passat, a un calorós dijous de juliol.

Aquell dia, en Mateu Bauçà i en Bernat Padrosa ens van oferir un concert de corda pinçada, l’un amb l’arpa i l’altre amb la guitarra. En el programa de mà s’hi deia: «Des de temps immemorials, la corda pinçada està intrínsecament lligada a la veu humana i a la seva capacitat per transmetre emocions. Orfeu amb la seva lira amansia les feres i els intèrprets de viola de mà del segle d’or, tocaven l’instrument que evocava com cap altre la veu humana».

El repertori, un passeig per la història de la música, des de Johann Sebastian Bach a Heitor Villalobos o Pearl Chertok, passant per Georg Friedrich Händel, Miquel Llobet o Alphonse Hasselmans, va aconseguir a bastament emocionar l’auditori. Tant és així, que a la sortida, una assistent comentava entusiasmada: «Quina meravella de concert! Estic en mode zen!»

Jordi Badia no hi era, però si hagués sentit aquest comentari, amb la seva prudència i bonhomia habituals, l’hauria corregit amb una expressió més nostrada: «Quina meravella de concert! Estic ben encaterinat!» Sí, la música té aquest poder, gairebé màgic, d’embadalir-nos, d’enamorar-nos, d’encaterinar-nos!

L’Orfeu de Monteverdi

El 1607, Claudio Monteverdi, va estrenar a la ciutat de Mantua una “Favola in Musica”, coneguda com “La favola d’Orfeo”, considerada pels musicòlegs com la primera òpera pròpiament dita. L’obra, dividida en cinc actes, explora el mite d’Orfeu, fill d’Apol·lo, i la seva estimada, la nimfa Eurídice. La història és prou coneguda. Després del casament,  un Orfeu feliç i enamorat, entona un cant a la naturalesa. L’alegria li dura ben poc. Una missatgera interromp el seu cant per donar-li la terrible notícia: Eurídice, mentre recollia flors, ha rebut una mossegada mortal d’una serp verinosa. Entossudit a recuperar la seva estimada, Orfeu decideix baixar a l’inframon, per suplicar a Plutó que li retorni la vida a Eurídice. Per arribar-hi, Orfeu ha de travessar el riu Estígia, protegit pel barquer Caront que li nega el pas. Acompanyat de la seva lira, Orfeu li canta una cançó que li estova el cor i l’adorm. Prosèrpina, la dona de Plutó, profundament encaterinada pel cant d’Orfeu, convenç el seu marit que deixi marxar Eurídice. Només li posa una condició: mentre condueix Eurídice cap al món, Orfeu no pot, sota cap concepte, mirar-la ni de cua d’ull. Si ho fa, la perdrà. Orfeu accepta, però en iniciar el retorn, dubta si la seva dona el segueix, es gira, i la perd per sempre més. En tornar al mon, Orfeu mor destruït per unes geloses Bacants, nimfes seguidores del déu Bacus. El mite acaba aquí, però Monteverdi l’endolceix fent baixar Apol·lo del cel per a salvar Orfeu. 

Més enllà dels personatges que intervenen en l’òpera, els musicòlegs consideren que l’autèntic protagonista, el personatge principal de “La favola d’Orfeo”, és la música i el seu poder, gairebé sobrenatural, d’amansir els animals més ferotges, els cors més durs, les aigües més revoltades. D’encaterinar-nos, vet-ho aquí!

Orfeu a París

Pocs dies després del concert del Nota, s’inauguraven a París els Jocs de la XXXIII Olimpíada. Segons consta a la Carta Olímpica, «L’objectiu del moviment olímpic és contribuir a la construcció d’un món millor i més pacífic, educant a la joventut a través duna pràctica esportiva conforme a l’olimpisme i els seus valors». I quins són aquests valors? Doncs, cinc, un per cada anell: gaudir de l’esforç, joc net, respecte pels altres, cerca de l’excel·lència, i equilibri entre el cos, la voluntat i la ment. Malauradament, no sempre es respecten. En tenim un exemple ben il·lustratiu a la final de vòlei platja femení.

En la lluita per la medalla d’or, s’enfrontaven les parelles de Canadà i de Brasil. En el darrer set i a falta de pocs punts per decidir el partit, les jugadores es van encarar enèrgicament entre sí, recriminant-se l’actitud en punts anteriors. L’àrbitre, tal com està prescrit en el reglament, va mostrar una targeta groga per banda. L’ambient no va millorar gaire, però enmig de la tensió es va produir un fet inesperat: la megafonia va llençar a l’enrarida atmosfera, les primeres notes d’Imagine, la cèlebre cançó de John Lennon. El públic no va trigar a afegir-s’hi. Com per art de màgia, allà on hi havia tensió i recriminacions, van aparèixer somriures i rialles que es van fer més evidents i efusives en l’acte de lliurament de medalles.

No ens ha arribat el nom del DJ que va tenir l’encert d’apaivagar la tensió amb la música. Potser Orfeu, tal com va decidir Monteverdi, reposa a l’Olimp al costat d’Apol·lo i continua regalant-nos als mortals la música que ens embadaleix, que ens enamora, que ens encaterina.

Que tingueu una bona entrada d’any, amics i amigues de Trémolo!

Tomàs Padrosa