Veritats

Un concert

El divendres 21 de novembre de 2025, al Palau de la Música Catalana, em disposava a  sentir l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Bavaresa dirigida per Simon Rattle. En el programa, a banda d’una intensa i no prou coneguda Taras Bulba, una rapsòdia per a orquestra de Leos Janácek (1854-1928), hi figurava la Simfonia num.7, en Mi menor, WAB 107 d’Anton Bruckner (1824-1896). L’endemà mateix, la crítica musical n’elogiava unànimement la interpretació i la direcció. Carme Miró, a Sonograma Magazine, deia,

“Els músics de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera van respondre amb un nivell tècnic i artístic difícil d’igualar i van convertir la Setena en una experiència d’escolta que transcendia la sala i deixava la sensació, tan rara, d’haver assistit a una veritat musical profunda.”

Un documental

Talment com apuntava Carme Miró en la seva crítica, vaig sortir del concert amb la sensació d’haver assistit a una autèntica veritat musical i amb el desig d’aprofundir-hi tant com em fos possible. Com fer-ho? Per on començar? Si qui m’acabava d’oferir la possibilitat de viure moments d’una intensitat gairebé sacra era Rattle potser seria bo, em vaig respondre, de conèixer-lo una mica més.

Una primera cerca a la xarxa amb va informar que Rattle, pianista i violinista de formació, va començar la seva carrera professional com a músic percussionista. No és estrany, doncs, que la crítica en ressaltés el control exemplar del tempo, l’energia rítmica neta i polida o la precisió mil·limètrica al servei de l’expressivitat. Una bona dada, per començar…

Seguint la cerca, ara a youtube, vaig descobrir una sèrie televisiva extraordinària, dirigida per Rattle: “Leaving home: Music of the 20th Centurry”. Produïda el 1996, repassa al llarg de set capítols l’evolució de la música des del famós i wagnerià acord de Tristany, l’acord que inicia la partitura de l’òpera Tristany i Isolda, fins les acaballes del segle XX. Rattle ens hi acompanya per fer-nos més entenedor aquest llarg camí, marcat per l’abandonament de les certeses lligades a un ordre social profundament injust i jeràrquic.  En paraules de Rattle, “En una època en què les certeses de l’Imperi Austrohongarès i l’ordre social establert s’esfondraven, també la música abandonava les seves certeses i renunciava a la tonalitat aparentment per sempre més”.  El ritme, fins aquell moment un element orgànic, regular, adquiria una nova dimensió. Atonalitat, color i ritme, tres elements claus de la música del segle XX, una música especialment apreciada, i dirigida, per Simon Rattle. En acabar la visualització dels set capítols de la sèrie, vaig tenir la sensació que mica en mica m’anava acostant a la veritat musical viscuda al Palau.

Un llibre

Érem a tocar de Nadal. Em calia anar a comprar un conte per al més menut dels meus nets.  Feta la tria, no pas fàcil tot sigui dit, en el camí cap a la caixa vaig passar per davant de la secció dedicada a la música. M’hi vaig aturar. En fer-ho, jo ja sabia el què acabaria passant…

Alex Ross (1968), és un autor i crític musical nord-americà especialitzat en música clàssica. D’ençà del 1996, forma part de l’equip redactor de la revista The New Yorker. El 2009 va publicar el llibre The Rest Is Noise: Listening to the Twentieth Century. Traduït al castellà com El ruido eterno. Escuchar al siglo XX a través de su músicat.  N’havia sentit a parlar, però mai m’havia interessat prou… Amb el record encara fresc del concert i la sèrie de Rattle, vaig llegir-ne el pròleg allà mateix i vaig passar per caixa amb el conte per al net… i el llibre per a l’avi.

Àpats familiars a banda, les vacances nadalenques m’oferien el regal d’una lectura tan pausada com estimulant. I així va ser i així continua sent hores d’ara.

Una obra de teatre

A mitjans de gener d’enguany la companyia La Cremosa presentava al teatre Tantarantana Salomé d’Oscar Wilde, sota la direcció i adaptació de Mia Parcerisa. Quina feliç coincidència! El llibre de Ross comença, justament, parlant de l’òpera homònima de Richard Strauss composta sobre un llibret del propi Strauss a partir de la traducció a l’alemany de l’obra de Wilde. Rattle, en la sèrie esmentada, afirma que Strauss ja amb aquesta òpera “…va demostrar fins a quin punt tan llunyà podia arribar la música si s’abandonaven les certeses de la tonalitat.” Em calia veure fins a quina llunyana veritat teatral em podia dur l’adaptació i interpretació d’aquesta Salomé d’en Parcerisa i La Cremosa.

Vaig sortir profundament colpit del teatre. Ana Prieto, investigadora teatral en deia, entre d’altres coses, això: “…La Cremosa va a l’essència d’aquesta tragèdia condensada, eròtica i violenta, que tematitza el desig destructor. Els sis intèrprets, que compareixen vestits amb pantalons negres i camisa blanca, mirant a públic amb els braços estesos i els palmells enfora –oferents, sacrificials–, es desprendran ben aviat de la indumentària formal per cobrir-se amb un escàs vestuari –les cuirasses s’arrapen al cos; les túniques, aproximatives, no cobreixen els laterals– destinat a lliscar i deixar la carn al descobert. Això resulta del tot coherent amb la voluntat de portar el text a una fisicalitat que mostra la passió en la seva nuesa i cruesa més radicals.” Nuesa i cruesa radicals, hi afegiria, que em van permetre fer un tastet d’una profunda i autèntica veritat teatral.

Addenda

Dues veritats profundes, una musical i una altra de teatral. No és pas poca cosa en els temps que corren, on no poca gent viu instal·lada en la tràgica falsedat instigada per tirans de tota mena! Torno a Rattle per acabar. A la sèrie, cita aquesta afirmació que Dimitri Shostakovich va fer el 1969, setze anys després de la mort de Stalin “L’artista només té un avantatge sobre el tirà: la veritat. I si la veritat és repetida prou vegades, al final aconseguirà sortir vencedora.” Que així sigui!