Per què la música?

Per què la música?

Divendres, 14 de juny de 2024, mitja tarda. L’orquestra i els cors de Trémolo es
disposen a oferir el tradicional concert de fi de curs a l’església de Santa Joaquima
Vedruna. L’espai, ampli i amb una magnífica acústica, i el termòmetre, més indulgent
que en junys precedents, presagien el plaer i la complicitat que són a punt de
compartir-se entre tota la concurrència. Una concurrència, val a dir-ho, un pèl migrada
entre els intèrprets joves de l’orquestra Trémolo de Grau Professional, del cor A
capella i dels adolescents del cor Generació XXI . És temps d’exàmens universitaris i de
viatges escolars de final de curs. No és el nostre cas, comenten irònicament alguns
membres del cor d’adults, el cor Alegre…
A mesura que el concert avança, els instruments tan ben conjuntats, les veus tan
harmonioses, tan afinades, fan evident una vegada més, l’immens poder de la música.
Si al capdavall no és més que aire en moviment, per què la música té la capacitat de
commoure’ns? En paraules d’Oliver Sacks, ens reconeguem o no com a persones
especialment musicals, d’on ens ve aquesta propensió a la «musicofília»?. Dit d’una
altra manera, per què ens fa humans?

El paper sexual

La pregunta de per què la música és present a totes les societats humanes, es pot
mirar de respondre des de perspectives diferents. Des de l’àmbit de la biologia
evolutiva, s’encara la resposta preguntant-se quin paper adaptatiu ha tingut la música
en l’evolució humana. Que en tinguem notícia, Darwin va ser el primer en reflexionar-
hi. En el seu llibre «L’origen de l’home» s’hi pot llegir el següent:
«Els tons musicals i el ritme varen ser emprats pels avantpassats mig humans de
l’home en l’estació de cria, quan els animals de tot tipus es troben excitats per les
passions més fortes. En aquest cas, els tons musicals podrien excitar en nosaltres, de
forma vaga i indefinida, fortes emocions de temps passats. […] Tan poc se sap de l’ús
de la veu per part dels avantpassats en l’estació de cria, que no podem jutjar si el
costum de cantar va ser adquirit en primer lloc pels avantpassats mascles o fenelles de
la humanitat. En general, es creu que les dones tenen la veu més dolça que no els
homes i […] podem deduir que les femelles varen ser les primeres a adquirir poders
musicals per atreure el sexe oposat.» Dit d’una altra manera, la dona que millor canta
més probabilitat té de seduir l’home i tenir descendència… O sigui com la cua del paó
reial, però a l’inrevés!

La música no serveix per a res

La naturalesa adaptativa de la música va ser radicalment qüestionada per Steven
Pinker, psicòleg experimental del Departament de Psicologia de la Universitat de
Harvard. Tot i declarar-se darwinista i melòman, en el seu llibre de l’any 1996, How the
Mind Works, defensava que la música no és més que un efecte secundari, sense valor
adaptatiu, d’altres habilitats i necessitats del cos humà. Argumentava que la música és

semblant a un pastís de formatge, una menja deliciosa que ens hem inventat per
estimular els circuits cerebrals del plaer. Semblantment, la música, amb els seus sons
repetitius, ordenats i predictibles, ens fa pessigolles als centres del plaer. Segons
Pinker, «En termes de causa i efecte biològics, la música és inútil. […] la música podria
desaparèixer de la nostra espècie i la resta del nostre estil de vida quedaria
pràcticament intacte.»

Música i llenguatge

Una opinió tan provocadora no va ser gaire ben acollida per una bona colla
d’estudiosos de la música, entre els quals, Ian Cross, professor de la Facultat de Música
de la Universitat de Cambridge. El 1999, en el llibre «Music, Mind and Science», tot i
reconèixer que en defensar el valor de la música com activitat humana, partia d’una
motivació personal, Ian Cross afirmava que la música no només està arrelada en allò
més profund de la naturalesa humana, sinó que resulta crucial per al desenvolupament
cognitiu dels infants.
Més recentment, el 2005, Steven Mithen, antropòleg i professor de la Universitat de
Reading, publicava el llibre «The singing Neanderthals. The Origins of Music, Language,
Mind and Body», aquí traduït al castellà amb el poc afortunat títol de «Los Neadertales
cantaban rap». Afegint-se al corrent de les opinions contràries a la visió de la música
com a “pastís de formatge”, Mithen defensava que l’instint de cantar és tan poderós
com l’instint de parlar i que en les etapes primerenques de l’evolució humana, va
existir un «modus de pensament i acció no verbal, prelingüístic, musical.» Amb un
evident risc de simplificació excessiva, potser podríem dir que la música, la melodia, va
ser abans que la lletra…
El 2013, Mithen va fer una xerrada a Barcelona. Entre d’altres coses, va destacar la
importància de la música com a element socialitzador en totes les cultures humanes.
La música, va explicar, forma part del comportament humà, des del naixement. N’hi ha
prou en fixar-se com els nadons se senten atrets per la música. «Els infants prefereixen
més sentir cançons que paraules», va explicar, i «els parlem amb un alt grau de
musicalitat».

Música i filosofia

Francis Wolff és filòsof i professor emèrit de Filosofia a la prestigiosa École Normal
Superieur de París. El 2015 va publicar el llibre Pourquoi la musique?, traduït al castellà
el 2021. Wolff cita de passada els arguments que hem exposat en els paràgrafs
anteriors i se’ls fa seus per plantejar una objecció basada en els propis principis de la
biologia evolutiva: «Totes les raons que poguessin explicar l’aparició de la música fa
unes desenes o, més probablement, uns centenars de milers d’anys no ens permetria
respondre a la pregunta «per què hi ha música ara»? […] Cap d’aquestes raons pot
explicar un fenomen radicalment nou, i recent en comparació a l’evolució biològica,
que va aparèixer fa només uns segles: la música convertida en un espectacle, amb els
músics a un costat i els oients a l’altre. […] La nostra pregunta “per què la música?” és,

per tant, metafísica: per què hi ha d’haver, per a l’ésser humà, una música que pugui
ser simplement escoltada? Què ens diu això sobre la seva relació amb el món?
Per contestar aquestes preguntes, Wolf desenvolupa un extens argumentari metafísic
tot analitzant com els humans podem percebre el món, com podem comprendre les
coses i els esdeveniments que hi passen, com mirem de compatibilitzar allò que és real
amb allò que és imaginari, i quin és el paper de les arts en tot plegat. Aquest és el
magistral resum que en fa:
«Per què fem música els humans? Perquè hem d’ensinistrar els esdeveniments.
Entendre’ls. Abstreure’ls de les coses. Incorporar-los al nostre cos i a les exigències de la
raó. Sortir de la caverna on no fem altra cosa que viure. Forjar un món imaginari lliure
de coses. Vibrar, cantar, ballar, estar junts. Plorar en solitud, a vegades, quan la música
ens imposa el seu silenci.»

Thank you for the music

Tornem al 14 de juny. Després de les excel·lents interpretacions de l’orquestra i dels
cors Generació XXI i A capella, els components del cor Alegre conclouen la seva
actuació amb la celebèrrima cançó dels Abba. Estrenada el 1977, responia ben
clarament la pregunta que encapçala aquest post. Per què la música?, doncs és ben
senzill:
«What would life be?
Without a song or a dance, what are we?
So I say thank you for the music, for giving it to me!»

Addenda

Hivern de 1930. Mariano Lozano, mestre clarinetista i sastre de professió arriba amb la
seva dona Joaquina Lerín, al barri rural de Casetas, a Saragossa. Ha estat contractat per
fer-se càrrec d’una tronada banda municipal, formada per camperols sense formació ni
coneixements musicals. Mariano, ferm defensor de les idees republicanes de
modernitzar el país a través de l’educació, intentarà, amb la seva passió per la música,
retornar la dignitat a una comunitat sotmesa als cacics locals.
La seva història, apassionant, ha estat recollida per l’escriptor Antonio Iturbe en un
llibre recent, abril 2024, que us recomanem vivament: «Música en la oscuridad». No
ens podem estar de transcriure-us-en un breu fragment.
«Ya sabe que es sonido, que las ondas agitan unas membranas igual que el viento
chilla en las malas noches a través de las rendijas de las puertas. ¿Pero si solo es sonido
que chirría de manera mecánica, por qué nos transforma? ¿Por qué nos enciende la
alegría o nos hunde en la melancolía? ¿Por qué nos desasosiega? Solo es aire que pasa
a través de unos tubos o que se mueve al pellizcar unas cuerdas. Y, sin embargo, nos
remueve las emociones en esos lugares interiores, tan profundos e inaccesibles, que
solo podemos acceder a ellos cuando se cierran los párpados, se abren los cerrojos de
la consciencia y se levantan las persianas del sueño»